Conte de tarda de divendres

I ara... l'inici d'un conte:

I un dia es va despertar amb l’objectiu de ser l’home més gris del món. No pretenia passar pel costat de la gent semblant un fantasma, d’aquells que no es deixen veure però són capassos de canviar el teu estat d’ànim en la seva presència. Havia decidit que dedicaria totes les seves forces a no destacar, a ser un fruit més del món mediocre en el que vivia. Feia pocs messos, havia deixat de parlar-se amb aquella noia que de tant en tant es trobava, i somiava revolcar-s’hi algún dia. Ara ja no, tenia un desitg irrefrenable d’arribar a la feina i que ningú el sentís arribar. No pretenia ser eficient, però les seves solucions als conflictes diàris de l’empresa el feien passar desapercebut quant les reduccions de personal s’apropaven. S’asseia al seu despatx, compartit amb d’altres treballadors (pot algú amb despatx propi dessitjar la mediocritat? ), i durant les següents 8 hores anava fent un soroll monòton amb les tecles de l’ordinador. També era atent, i si algú esturnudava, li desitjava salut, i li treia els documents impressos al seu cap, que a causa d’una mala caiguda esquiant anava amb crosses. No el malinterpreteu, no pretenia ni favoritismes, ni cap medalla d’honor cívic i ciutadà, era, de fet, un ciutadà anònim.